Déu no et necessita

A vegades quan parlo de Deu a algú, la persona creu que li estic suplicant de venir a Déu, com si Déu estès al cel pensant “ai espero que em segueixi perquè sinó no sé què faré”… 

Però et vull dir una cosa, Déu no et necessita i no necessita res de tu, perquè que Ell és el que t’ha donat la vida. Si tu i jo respirem en aquest moment és perquè Ell ens ho dona tot… 

Déu no necessita homes i dones que el serveixin. Déu és un etern enamorat del ser humà, un pare generós que busca tenir una relació propera amb les persones. Alguns aprenen a fer coses religioses o segueixen filosofies, però en això no hi ha interacció, no hi ha connexió, i es perden el que és conèixer i caminar amb un Déu com aquest. 

Jesús.

Jesús no és religió. Jesús és vida, i és inevitable. És aquell que divideix la història de la humanitat en un abans i un després de Ell. És aquell famós per caminar per l’aigua, posar l’altra galta, defensar les minories, alliberar oprimits i revolucionar societats. Jesús no ha imposat mai res a ningú, però els que l’han conegut de veritat han seguit la seva invitació través dels segles. Perquè? Perquè el producte que ofereix és etern, transforma les vides i no passa mai de moda. 

A la Bíblia trobem la carta de l’apòstol Pau als Cristians que vivien a Roma en aquella època, on els hi explica que, sent pecadors (és a dir imperfectes i desobedients a les seves normes), Jesús va morir per cada persona de la humanitat. No va morir per tu perquè, per fi, has aconseguit comportar-te bé i has deixat de ser dolent, o perquè has assolit un estàndard de moralitat o d’humanitat. Sinó que va morir per tu tal com ets. 

“Ara, doncs, ja no hi ha cap mena de condemna per als qui viuen en Jesucrist, perquè la llei de l’Esperit, que dóna la vida en Jesucrist, t’ha alliberat de la llei del pecat i de la mort.”Romans capítol 8, versets 1 i 2

Jesús no et necessita, Jesús desitja ser part de la teva vida. 

Ansietat

“L´ansietat no fa res per eliminar les penes del demà: l´únic que fa és treure´ns la força d’avui”  (Charles H. Spurgeon)

Un dia, un bon amic aconsellava a una persona que ho estava passant malament:

˝L’ansietat és una energia emocional malgastada i una tortura mental innecesaria. Hem de recordar el que diu Jesús sobre la tirania de la preocupació (Mt 6:24-34) y el consell que dona l´apòstol Pere (1 Pe 5:6-7)˝.

La llum

M’aixeco molt aviat, quan encara és fosc. No perquè tingui obligacions imperioses que hagi de complir, o un pla de lectura de la Bíblia i de pregària, simplement perquè no puc dormir més i donar voltes dins del llit no m’ajuda. 

Pujo al meu despatx i començo a llegar tranquil·lament la Bíblia o un llibre que m’ajudi en la meva mida cristiana, inevitablement la oració surt de forma espontània i invasora, sense ordre ni cap planificació; temps per pregar amb l’enteniment i altres per pregar amb l’esperit. Aboco davant del Senyor preguntes, queixes, dubtes, peticions diverses, i he de confessar (avergonyit) que hi han poques accions de gracies al principi d’aquest temps, encara que, poc a poc, es van intensificant. 

Estic assegut al meu balancí, davant de la finestra orientada cap a l’est; tinc el privilegi de poder veure la sortida del sol cada matí o la llum que travessa els núvols en el cas que estigui ennuvolat. 

En la distància es pot veure el campanar de l’església del poble, il·luminat per uns focus estratègicament col·locats que el fan visible des de lluny. Mentre que l’alba va despuntant, es fa menys necessària la llum artificial que el fa visible, fins que arriba el moment que s’apaga de forma automàtica, es pot prescindir d’ella, una llum més potent i diàfana il·lumina i permet de veure més detalls que era impossible veure amb la llum elèctrica: el color del cel amb els seus diferents matisos, la forma de petits núvols que el pinzellaven i d’alguns avions que al fons s’apropen al fons o s’allunyen de l’illa i que en la foscor només eren punts de llum. 

Crec que és l’Esperit qui em porta a reflexionar i a pregar pel que estic entenent. Una vegada més, la Paraula de Déu em parla aprofitant les circumstancies, el lloc i el temps que estic vivint. Confesso el que la mateixa paraula afirma: “Es viva i eficaç i més penetrant que una espasa de dos talls” (Heb 4:12). Sento que penetra a través del cúmul de coses que envolten la meva vida amb capes pesades que fan opaca i borrosa la presencia de Déu.  

Amb els anys i mirant endarrere “sense ira”, me’n adono que gran part de la meva existència ha transcorregut sota llums artificials produïdes per mi mateix o per altres amb esforços purament humans, dels quals els resultats han estat més aviat “foscos, ensopegada, desviació, etc”. El paisatge que tinc al davant m’ajuda a entendre el que la paraula diu des de fa tants segles: “La via dels justos és com l’aurora: cada cop es fa més clara fins que arriba el ple dia” (Proverbis 4:18). 

Ser just no implica cap mèrit que hagi pogut ser generat per naturalesa humana. Som justos davant de Déu és degut a que, per pura gràcia, se’n ha atorgat la fe per confiar en els mèrits de Jesucrist (Déu fet home), i aquests justos aniran tenint més llum a mesura que va transcorregut la seva vida. Un dels efectes d’aquesta llum é sanar apagant les llums que potser amb tant d’esforç y tenacitat he manat encenent o hem intentat mantenir. Solament “En la seva llum veurem la llum” (Salms 36:9). Els detalls, aspectes, formes etc… que abans eren borrosos i ens podien confondre, es veuran clarament perquè Déu és la llum i Jesús és la llum del món.

En aquests moments de la meva reflexió, el sol ja brilla totalment en el cel, tot es veu clarament i la nit ja ha passat. Que tingueu un bon dia!

Xavier Diez, Comunitat Cristiana d’Andorra

Jesús també és per els que detesten els Nadals…

No em mal interpreteu, m’agrada el Nadal. M’agrada quan neva per Nadal, reunir-me amb la família, obrir regals i seure al voltant d’una taula plena de menjar. Aprecio les cases decorades amb gust i algunes nadales…

No obstant, el Nadal també fa aflorar un cert costat desencantat en mi. Em recorda una família estimada que ja no té un pare a casa a causa del cancer. Una persona apreciada que, després de molts anys d’espera, segueix sola. Em recorda a la meva germana, que no roba solució a les migranyes malgrat nombrosos tractament mèdics, o veig les meves pròpies batalles contra la ansietat física intensa que pateixo.

Quan l’arbre de nadal ha desaparegut, quan hem tirat el paper de regal a les escombraries, quan hem apagat la música i que ens hem acabat el cava, encara queden tots els nostres problemes. Penso que una de les raons per les quals ens aferrem tant a les tradicions nadalenques és perquè ens ajuden a oblidar-nos dels nostres problemes durant uns instants. Per uns moments, uns dies, tots sembla ser com ens agradaria que fos. I desitgem aquest Nadal blanc per a que la neu cobreixi tot el fang i els fems.

La meva propensió a la tristor de Nadal és una de les raons per les quals estic molt agraït a Jesús. No a la manera d’un “Jesús com a motiu de la temporada”, sinó a la manera d’un “Jesús com a guerrer sant”.

Aquest matí he estat llegint Mateu 8 i 9. En aquests capítols, Jesús cura un leprós i el criat d’un centurió, cura la sogra de Pere, calma una tempesta, treu dimonis de dues persones que patien problemes mentals, cura un paralític, aixeca una noia de la mort, cura a dos cecs i cura a un home que no pot parlar.

Això, és el veritable significat del Nadal. Allà on Jesús va, porta el regne de Déu! El Nadal és, en darrer terme, el regne de Déu que arriba a aquest món trist, trencat i ple de pecat.

El Nadal és finalment un bebè que es convertiria en un poderós guerrer: un guerrer que venceria Satanàs, desfaria la tristesa, derrotaria a la mort i vetllaria perquè sempre fos Nadal i mai més hivern.

Escolta atentament. Durant un moment, apaga les nadales i els anuncis i programes  nadalencs de la televisió. Escoltes aquest lent cruixit i el soroll d’esquerdes? És el so que el crani de Satanàs bloquejat i aixafat sota el peu del nostre Salvador. Ara patim. Ara experimentem càncer i migranyes, ansietat i solitud, tristesa i pobresa. Ara estem afectats pel pecat i Satanàs i la nostra carn. Però no per sempre.

En definitiva, el Nadal ha de donar la major esperança als que no ens agrada el Nadal. Les coses no sempre seran d’aquesta manera. Com diu en 1 Joan 3: 8, “La raó per la qual va aparèixer el Fill de Déu era destruir les obres del diable”. Aquestes són paraules tan dolces. El Nadal és una celebració de la guerra! El mateix Jesús ha declarat la temporada oberta a Satanàs. Va venir a destruir totes les obres del maligne. Va venir a netejar les llàgrimes, curar els cossos trencats, aixecar els cors desanimats i expulsar la por i destruir la soledat.

Si et sents trist aquest dies, animat. Jesús és per a aquells que detesten els Nadals.

Stephen Altrogge, Pastor, Sovereign Grace Church de Indiana USA. 

C.S. Lewis

“El cristià té una gran ventaja sobre la resta d’Homes, no perqué sigui menys caigut qu’ells ni menys condemnat a viure en un mòn caigut; sinó per saber que és un Home caigut en un mòn caigut”. 

EUSTAQUI

C.S. Lewis en la seva novel·la fantàstica “La travessia del viatger de l’alba”, narra la historia d’Eustaqui de forma poètica, un infant que odia a tothom i que tots odien. Eustaqui és egoista, cruel, i no s’entén amb ningú, i s’embarca en “el viatger de l’alba”, un vaixell que està efectuant una gran expedició. En arribar a una illa, Eustaqui se’n va a explorar-la i es troba una cova. El lloc està ple de diamants, rubís i or, i el noi va pensar “Soc ric! Ara podré venjar-me de tots aquells que em van menysprear i que es van riure de mi. Eustaqui es va quedar adormit sobre el tresor, sense saber que es tractava del tresor d’un drac.  Com es va adormir amb pensaments d’avarícia i venjatius en el seu cor, típics dels dracs, quan es va desperta s’havia convertit en un drac gran, terrible i lleig. Ràpidament es va adonar que no tenia escapatòria. No podia anar en el vaixell, el deixarien a l’illa i seria lleig i horrible la resta de la seva vida. El noi es desesperava. 

Un dia apareix el gran lleó Aslan i el porta fins a una font d’aigua molt clara, li diu que es despulli i que es posi dins de l’aigua. Eustaqui entén que despullar-se significa treure’s la pell de drac. Comença a rascar i arrencar-se les escames i veu que pot desfer-se de la pell de drac. Amb molt d’esforç i dolor aconsegueix treure-les, però disgustat, descobreix que a sota te una altra pell de drac. Ho intenta una segona vegada i una tercera vegada en va, sempre passa el mateix. Al final el lleó diu: “tindràs de deixar que et despulli jo”, i aquesta és la manera que Eustaqui explica la història: “No puc explicar la por que em feien les seves urpes, però ja estava al límit de la desesperació. El primer tall que em va fer va ser tan profund que em pensava que m’havia arribat directament al cor. I quan va començar a arrencar-me la pell, vaig sentir el dolor més gran que vaig sofrir en la meva vida. Llavors el lleó em va treure aquella maleïda cosa per complet, tal i com jo pensava haver-me tret les altre tres, únicament que les tres primeres no van ser doloroses. I allí va quedar tirada, al terra, però molt més grossa, més fosca i nuosa que les pells anteriors. Llavors, el lleó  em va agafar i em va tirar a l’aigua. Em cremava moltíssim, però només va ser un moment. I després vaig veure que tornava a ser un nen”. 

Molts veiem en nosaltres coses que no ens agraden, les avorrim i volem desarrelar-les de la nostra vida. Fem esforços per fer-les fora i ens sentim decepcions perquè tornen a aparèixer. Son coses que estan en el mes profund de nosaltres, formen part de la nostra genètica de pecat. Nomes desapareixeran quan morim o necessitem l’ajuda d’un cirurgià savi i destre que faci un treball profund, que pugui extirpar aquella vella naturalesa i rentar-nos de les conseqüències que ha portat en les nostres vides.  

Jesús va dir als religiosos del seu temps: “ el problema no està en la brutícia exterior del vas, sinó en el interior d’ell”. Jesús és un bon cirurgià que va venir per arrencar la nostra naturalesa i portar-la sobre Ell, rentar-nos de les nostres desobediències i donar-nos una vida nova.  Tots els nostres esforços per arrencar la pell del drac no tindran èxit. Només si confiem en Crist i acceptem la seva cirurgia serem lliures d’aquesta gran càrrega. 

“El teu objectiu vital és ser feliç”… (una mentida)

La felicitat, tal i com l’entenem avui, és un pur producte de la nostra cultura occidental. Observem, les vides, carrers, treballs, centres comercials plens cosmètics antiaging i productesdetox, ofertes de vacances a preus assequibles, xarxes socials plenes d’instants perfectes i de persones en el seu millor moment, programes de televisió insistents en aquesta narrativa del benestar, una inundació de material cultural d’autoajuda i de gent a qui suposadament els hi ha canviat la vida. Si ens deixem portar per aquest flux cultural, ens resulta impossible no estar íntimament convençuts de que la recerca de la felicitat personal ha de ser nostra major finalitat com a sers humans. 

El problema és que tot aquest aparador i aquests eslògans poden  resultar poc substancials a l’hora de trobar una veritable realització personal. I la felicitat pot acabar sent una recerca irrealitzable en un mon de pecat: i això ho intuïm tots, tant els creients com els no creients. Potser no en direm pecat, però si que percebem que d’alguna manera el mon no acaba de funcionar bé. Ni els llibres de desenvolupament personal, ni la política, ni les revolucions socials, encara que aportin beneficis, serveixen per solucionar les injustícies i desajustos; a vegades creen injustícies noves. A més la felicitat és un concepte que pot dependre de projecte de vida massa subjectius, massa individualistes, o massa utòpics per poder ser experimentats plenament en comunitat, en parella, en família, o simplement en la nostra societat de consum. L’egocentrisme també és un concepte clau de la felicitat, “per ser feliç m’he de centrar en mi i he de gastar per mi ja que jo soc el mes important” diu l’eslògan omnipresent. L’egoisme és un pecat que tots portem dins sense excepció, un tret que manipula constantment el nostre concepte personal de felicitat. En realitat, podríem pensar que no existís un solució definitiva en termes humans a aquesta problemàtica, i que aquest disseny de felicitat a la que s’aspira sigui una espècie de dictadura moral cruel. 

Decidim, per un instant, fer una revolució copernicana i capgirar la nostra visió de l’univers. En lloc de posar-nos al centre, acceptem que el que està al centre és Deu, i que el barem del mon fos la Bíblia, la paraula de Déu, i explorem què diu. Tot el relat bíblic, de principi a fi, insisteix en una narrativa que presenta un sentit de la vida molt diferent al que en ven la societat. De la felicitat tal i com l’entenem avui en el món occidental pràcticament el text bíblic no en parla, i el concepte no apareix en la Bíblia en el mateix marc de pensament que nosaltres utilitzem. No obstant, al no existir el concepte de felicitat entre les seves pàgines, se’ns parla de coses molt més profundes. 

Per exemple, se’ns explica que Déu és sobirà sobre les nostres vides, encara que nosaltres tinguem llibertat d’elecció; i que tots, bons i dolents, gaudim per igual de la pluja que cau del cel, sofrim, i passem dificultats per igual. Potser sigui un dels grans misteris de la vida, però està molt ben explicat. També se’ns exposa que els que creuen en Jesús i accepten el seu missatge, la seva mort i la seva resurrecció, entren en un estat espiritual diferent. La reconciliació amb el Pare a través de Crist es transforma en una actitud quotidiana molt diferent cap a la vida. Han mort en crist i viuen per ell i amb ell. L’Esperit Sant és la promesa de que això és cert, i amb el aprenen a experimentar alegria, esperança, pau i vida, segons va transformant les seves mentalitats (en la mesura que el van deixant), però res és exclusivament per a ells mateixos, sinó per a donar glòria a Déu, per a beneir a altres en la mateixa mesura en que ells son beneits. En mig de tot això, Déu segueix sent sobirà i el sofriment segueix estant present, però llavors no ho viuen com a problemes que els destrueixen, sinó com a mitjans, històries, circumstàncies, que en última instància fan créixer la seva esperança real en Déu i serveixen a donar-li glòria a Ell. El concepte occidental de felicitat, senzillament, no te lloc aquí.

I queda una pregunta de fons: si la felicitat fos tan important, si fos lo més important: va ser feliç Jesús? Va ser feliç a l’estil d’avui en dia, a l’estil dels llibre d’auto ajuda o dels gurus actuals? Ni de molt lluny… Però la seva vida és la que marca l’any 0 de la nostra era, un abans i un després d’una part de la historia, i de totes les vides humanes, sens dubte la més grandiosa, la més gloriosa, la més revolucionaria i la que més va merèixer la pena. Per mitjà de Jesús tenim promesa de pau interna, esperança, estabilitat emocional, comprensió intel·lectual i projecció de futur. I tot això pot considerar-se com a ser feliç? Certes companyies o organitzacions no estarien d’acord perquè no és quelcom amb el que es pugui comerciar ni treure benefici. Ningú ho pot controlar, ni posar-li un altre preu que no sigui el de la vida de Jesús a la creu, estimant-te a tu i al món fins a la mort. 

La societat insisteix en que la família és la felicitat, en que tenir una carrera professional amb una bon salari i una bona casa és la felicitat… I res de tot això va ser cert en la vida de Jesús. S’insisteix en centrar-nos en nosaltres mateixos i perseguir objectius personals és la felicitat, però això no és el que ens mostra la vida de Jesús. No significa que haguem de renunciar a tot això si volem seguir a Jesús: significa que, si ens subjectem en aquestes coses per donar sentit a la nostra existència, no podrem seguir a Jesús, i si som poc feliços, possiblement seguirem sent-ho. 

Si decideixes abandonar aquesta visió pobre raquítica de la felicitat i si no tens por de sortir de les autopistes marcades, existeix el camí de Crist, és estret però ple de bellesa.

Article adaptat per Carolina Pastor, de Siete mentidas (4): Tu objetivo en la vida és ser feliz per Noa Alarcón, ProtestanteDigital.com http://protestantedigital.com/blogs/45437/Siete_mentiras_4_Tu_objetivo_en_la_vida_es_ser_feliz

Llums de neó

Efesis 5:8 En altre temps éreu tenebres, però ara que es-teu en el Senyor sou llum. Viviu com a fills de la llum.

El neó és un gas que generalment es processa en tubs de llum per confeccionar rètols I anuncis. Però te quelcom de fascinant. Malgrat no pot eradicar l’obscuritat, es capaç de britllar en ella. Qualsevol altra llum desintegra completament l’obscuritat al seu voltant, però no succeeix el mateix amb el neó. Fins i tot es veuen més intenses quan hi ha obscuritat al seu voltant.

Alguna cosa així passa amb els cristians. Hi ha obscuritat al nostra voltant, i per ser realistes, no podem eradicar-la. Sabem pel que ens diu la Bíblia que el mal continuarà fins al dia en que Crist vingui a buscar la seva església. No obstant, encara que no podem eliminar l’obscuritat, si que podem brillar enmig d’ella i deixar veure la bellesa de Crist amb els nostres colors. Podem atenuar la forcor i cambiar l’ambient amb la nostra llum. Això és el que fa el neó i això ñes el que hauríem de fer nosaltres.

L’apostol Pau va escriure al Corintis: Perquè el Déu que va dir: “Que brilli la llum enmig de les tenebres”, ens ha il·luminat interiorment, a fi que irradiem el coneixement de la glòria de Déu, que es reflecteix en el rostre de Crist. (2 Corintis 4:6)

Luces de neón, capítol extret i adapdaptat al català del llibre Encuentros al Límite – 365 Devocionales Diarios – de Lucas Leys, 2007, editorial Vida

Si Martí Luter, avui, fós un científic

Quines haguessin sigut avui les 95 tesis de Luter? Un projecte desenvolupat per “Grupos Bíblicos de Graduados” i “Alianza Evangélica Española” ha redactat una sèrie de tesis que corresponen al desafiament actual de l’església i la societat de cristians. … Pel que fa la ciència, Luter ens incitaria a felicitar-nos com a cristians pel major coneixement de la creació que s’ha acumulat en els últims segles, i esperar que continuï en augment. Aquest major coneixement no disminueix el nostre concepte de Déu si no que el realça. No obstant, lamentaria els intents continuats, especialment en l’últim segle i mig, per presentar la ciència i el cristianisme com a enfrontats i incompatibles.

I també deploraria les actituds obscurantistes i anticientífiques d’aquells que, volent “defensar” o “exaltar” a Déu, el denigren en associar la fe amb ignorància, entossudiment  i rebuig al progrés científic, alimentant així els que defensen el suposat conflicte entre ciència y fe.

El mon em fa còrrer, però DÉU és el meu alè

M’has mirat quan molts ni tan sols s’havien adonat de la meva existència. Les teves paraules han estat el bàlsam que ha sanat el meu desconsol i ha omplert aquest buit que existia en el meu interior. Has tingut un tracte de favor amb mi, concedint-me la oportunitat d’apropar-me a tu i descobrir-te.

Com puc silenciar el meu agraïment? Vull aturar-me y pensar en tot que m’has regalat, tots aquells gestos amables que han fet de mi una persona afortunada. No vull córrer bojament anhelant coses que poden oferir-me un plaer efímer. No envejo aquells que fingeixen ser feliços dins aquest joc de conquistes estèrils. Jo ambiciono quedar-me amb tu, protegida i sense por, sabent que al teu costat tot es pot vèncer.

Dir al món que tant apesaradament corre, jutja, nega i fingeix, que tu ets l’alè de la meva ànima, aquell que escolta la cançó del meu cor i me la canta quan em falla la memòria, el meu Déu i pare etern, el meu amic de cada dia.