EUSTAQUI

C.S. Lewis en la seva novel·la fantàstica “La travessia del viatger de l’alba”, narra la historia d’Eustaqui de forma poètica, un infant que odia a tothom i que tots odien. Eustaqui és egoista, cruel, i no s’entén amb ningú, i s’embarca en “el viatger de l’alba”, un vaixell que està efectuant una gran expedició. En arribar a una illa, Eustaqui se’n va a explorar-la i es troba una cova. El lloc està ple de diamants, rubís i or, i el noi va pensar “Soc ric! Ara podré venjar-me de tots aquells que em van menysprear i que es van riure de mi. Eustaqui es va quedar adormit sobre el tresor, sense saber que es tractava del tresor d’un drac.  Com es va adormir amb pensaments d’avarícia i venjatius en el seu cor, típics dels dracs, quan es va desperta s’havia convertit en un drac gran, terrible i lleig. Ràpidament es va adonar que no tenia escapatòria. No podia anar en el vaixell, el deixarien a l’illa i seria lleig i horrible la resta de la seva vida. El noi es desesperava. 

Un dia apareix el gran lleó Aslan i el porta fins a una font d’aigua molt clara, li diu que es despulli i que es posi dins de l’aigua. Eustaqui entén que despullar-se significa treure’s la pell de drac. Comença a rascar i arrencar-se les escames i veu que pot desfer-se de la pell de drac. Amb molt d’esforç i dolor aconsegueix treure-les, però disgustat, descobreix que a sota te una altra pell de drac. Ho intenta una segona vegada i una tercera vegada en va, sempre passa el mateix. Al final el lleó diu: “tindràs de deixar que et despulli jo”, i aquesta és la manera que Eustaqui explica la història: “No puc explicar la por que em feien les seves urpes, però ja estava al límit de la desesperació. El primer tall que em va fer va ser tan profund que em pensava que m’havia arribat directament al cor. I quan va començar a arrencar-me la pell, vaig sentir el dolor més gran que vaig sofrir en la meva vida. Llavors el lleó em va treure aquella maleïda cosa per complet, tal i com jo pensava haver-me tret les altre tres, únicament que les tres primeres no van ser doloroses. I allí va quedar tirada, al terra, però molt més grossa, més fosca i nuosa que les pells anteriors. Llavors, el lleó  em va agafar i em va tirar a l’aigua. Em cremava moltíssim, però només va ser un moment. I després vaig veure que tornava a ser un nen”. 

Molts veiem en nosaltres coses que no ens agraden, les avorrim i volem desarrelar-les de la nostra vida. Fem esforços per fer-les fora i ens sentim decepcions perquè tornen a aparèixer. Son coses que estan en el mes profund de nosaltres, formen part de la nostra genètica de pecat. Nomes desapareixeran quan morim o necessitem l’ajuda d’un cirurgià savi i destre que faci un treball profund, que pugui extirpar aquella vella naturalesa i rentar-nos de les conseqüències que ha portat en les nostres vides.  

Jesús va dir als religiosos del seu temps: “ el problema no està en la brutícia exterior del vas, sinó en el interior d’ell”. Jesús és un bon cirurgià que va venir per arrencar la nostra naturalesa i portar-la sobre Ell, rentar-nos de les nostres desobediències i donar-nos una vida nova.  Tots els nostres esforços per arrencar la pell del drac no tindran èxit. Només si confiem en Crist i acceptem la seva cirurgia serem lliures d’aquesta gran càrrega. 

“El teu objectiu vital és ser feliç”… (una mentida)

La felicitat, tal i com l’entenem avui, és un pur producte de la nostra cultura occidental. Observem, les vides, carrers, treballs, centres comercials plens cosmètics antiaging i productesdetox, ofertes de vacances a preus assequibles, xarxes socials plenes d’instants perfectes i de persones en el seu millor moment, programes de televisió insistents en aquesta narrativa del benestar, una inundació de material cultural d’autoajuda i de gent a qui suposadament els hi ha canviat la vida. Si ens deixem portar per aquest flux cultural, ens resulta impossible no estar íntimament convençuts de que la recerca de la felicitat personal ha de ser nostra major finalitat com a sers humans. 

El problema és que tot aquest aparador i aquests eslògans poden  resultar poc substancials a l’hora de trobar una veritable realització personal. I la felicitat pot acabar sent una recerca irrealitzable en un mon de pecat: i això ho intuïm tots, tant els creients com els no creients. Potser no en direm pecat, però si que percebem que d’alguna manera el mon no acaba de funcionar bé. Ni els llibres de desenvolupament personal, ni la política, ni les revolucions socials, encara que aportin beneficis, serveixen per solucionar les injustícies i desajustos; a vegades creen injustícies noves. A més la felicitat és un concepte que pot dependre de projecte de vida massa subjectius, massa individualistes, o massa utòpics per poder ser experimentats plenament en comunitat, en parella, en família, o simplement en la nostra societat de consum. L’egocentrisme també és un concepte clau de la felicitat, “per ser feliç m’he de centrar en mi i he de gastar per mi ja que jo soc el mes important” diu l’eslògan omnipresent. L’egoisme és un pecat que tots portem dins sense excepció, un tret que manipula constantment el nostre concepte personal de felicitat. En realitat, podríem pensar que no existís un solució definitiva en termes humans a aquesta problemàtica, i que aquest disseny de felicitat a la que s’aspira sigui una espècie de dictadura moral cruel. 

Decidim, per un instant, fer una revolució copernicana i capgirar la nostra visió de l’univers. En lloc de posar-nos al centre, acceptem que el que està al centre és Deu, i que el barem del mon fos la Bíblia, la paraula de Déu, i explorem què diu. Tot el relat bíblic, de principi a fi, insisteix en una narrativa que presenta un sentit de la vida molt diferent al que en ven la societat. De la felicitat tal i com l’entenem avui en el món occidental pràcticament el text bíblic no en parla, i el concepte no apareix en la Bíblia en el mateix marc de pensament que nosaltres utilitzem. No obstant, al no existir el concepte de felicitat entre les seves pàgines, se’ns parla de coses molt més profundes. 

Per exemple, se’ns explica que Déu és sobirà sobre les nostres vides, encara que nosaltres tinguem llibertat d’elecció; i que tots, bons i dolents, gaudim per igual de la pluja que cau del cel, sofrim, i passem dificultats per igual. Potser sigui un dels grans misteris de la vida, però està molt ben explicat. També se’ns exposa que els que creuen en Jesús i accepten el seu missatge, la seva mort i la seva resurrecció, entren en un estat espiritual diferent. La reconciliació amb el Pare a través de Crist es transforma en una actitud quotidiana molt diferent cap a la vida. Han mort en crist i viuen per ell i amb ell. L’Esperit Sant és la promesa de que això és cert, i amb el aprenen a experimentar alegria, esperança, pau i vida, segons va transformant les seves mentalitats (en la mesura que el van deixant), però res és exclusivament per a ells mateixos, sinó per a donar glòria a Déu, per a beneir a altres en la mateixa mesura en que ells son beneits. En mig de tot això, Déu segueix sent sobirà i el sofriment segueix estant present, però llavors no ho viuen com a problemes que els destrueixen, sinó com a mitjans, històries, circumstàncies, que en última instància fan créixer la seva esperança real en Déu i serveixen a donar-li glòria a Ell. El concepte occidental de felicitat, senzillament, no te lloc aquí.

I queda una pregunta de fons: si la felicitat fos tan important, si fos lo més important: va ser feliç Jesús? Va ser feliç a l’estil d’avui en dia, a l’estil dels llibre d’auto ajuda o dels gurus actuals? Ni de molt lluny… Però la seva vida és la que marca l’any 0 de la nostra era, un abans i un després d’una part de la historia, i de totes les vides humanes, sens dubte la més grandiosa, la més gloriosa, la més revolucionaria i la que més va merèixer la pena. Per mitjà de Jesús tenim promesa de pau interna, esperança, estabilitat emocional, comprensió intel·lectual i projecció de futur. I tot això pot considerar-se com a ser feliç? Certes companyies o organitzacions no estarien d’acord perquè no és quelcom amb el que es pugui comerciar ni treure benefici. Ningú ho pot controlar, ni posar-li un altre preu que no sigui el de la vida de Jesús a la creu, estimant-te a tu i al món fins a la mort. 

La societat insisteix en que la família és la felicitat, en que tenir una carrera professional amb una bon salari i una bona casa és la felicitat… I res de tot això va ser cert en la vida de Jesús. S’insisteix en centrar-nos en nosaltres mateixos i perseguir objectius personals és la felicitat, però això no és el que ens mostra la vida de Jesús. No significa que haguem de renunciar a tot això si volem seguir a Jesús: significa que, si ens subjectem en aquestes coses per donar sentit a la nostra existència, no podrem seguir a Jesús, i si som poc feliços, possiblement seguirem sent-ho. 

Si decideixes abandonar aquesta visió pobre raquítica de la felicitat i si no tens por de sortir de les autopistes marcades, existeix el camí de Crist, és estret però ple de bellesa.

Article adaptat per Carolina Pastor, de Siete mentidas (4): Tu objetivo en la vida és ser feliz per Noa Alarcón, ProtestanteDigital.com http://protestantedigital.com/blogs/45437/Siete_mentiras_4_Tu_objetivo_en_la_vida_es_ser_feliz

Llums de neó

Efesis 5:8 En altre temps éreu tenebres, però ara que es-teu en el Senyor sou llum. Viviu com a fills de la llum.

El neó és un gas que generalment es processa en tubs de llum per confeccionar rètols I anuncis. Però te quelcom de fascinant. Malgrat no pot eradicar l’obscuritat, es capaç de britllar en ella. Qualsevol altra llum desintegra completament l’obscuritat al seu voltant, però no succeeix el mateix amb el neó. Fins i tot es veuen més intenses quan hi ha obscuritat al seu voltant.

Alguna cosa així passa amb els cristians. Hi ha obscuritat al nostra voltant, i per ser realistes, no podem eradicar-la. Sabem pel que ens diu la Bíblia que el mal continuarà fins al dia en que Crist vingui a buscar la seva església. No obstant, encara que no podem eliminar l’obscuritat, si que podem brillar enmig d’ella i deixar veure la bellesa de Crist amb els nostres colors. Podem atenuar la forcor i cambiar l’ambient amb la nostra llum. Això és el que fa el neó i això ñes el que hauríem de fer nosaltres.

L’apostol Pau va escriure al Corintis: Perquè el Déu que va dir: “Que brilli la llum enmig de les tenebres”, ens ha il·luminat interiorment, a fi que irradiem el coneixement de la glòria de Déu, que es reflecteix en el rostre de Crist. (2 Corintis 4:6)

Luces de neón, capítol extret i adapdaptat al català del llibre Encuentros al Límite – 365 Devocionales Diarios – de Lucas Leys, 2007, editorial Vida

Si Martí Luter, avui, fós un científic

Quines haguessin sigut avui les 95 tesis de Luter? Un projecte desenvolupat per “Grupos Bíblicos de Graduados” i “Alianza Evangélica Española” ha redactat una sèrie de tesis que corresponen al desafiament actual de l’església i la societat de cristians. … Pel que fa la ciència, Luter ens incitaria a felicitar-nos com a cristians pel major coneixement de la creació que s’ha acumulat en els últims segles, i esperar que continuï en augment. Aquest major coneixement no disminueix el nostre concepte de Déu si no que el realça. No obstant, lamentaria els intents continuats, especialment en l’últim segle i mig, per presentar la ciència i el cristianisme com a enfrontats i incompatibles.

I també deploraria les actituds obscurantistes i anticientífiques d’aquells que, volent “defensar” o “exaltar” a Déu, el denigren en associar la fe amb ignorància, entossudiment  i rebuig al progrés científic, alimentant així els que defensen el suposat conflicte entre ciència y fe.

El mon em fa còrrer, però DÉU és el meu alè

M’has mirat quan molts ni tan sols s’havien adonat de la meva existència. Les teves paraules han estat el bàlsam que ha sanat el meu desconsol i ha omplert aquest buit que existia en el meu interior. Has tingut un tracte de favor amb mi, concedint-me la oportunitat d’apropar-me a tu i descobrir-te.

Com puc silenciar el meu agraïment? Vull aturar-me y pensar en tot que m’has regalat, tots aquells gestos amables que han fet de mi una persona afortunada. No vull córrer bojament anhelant coses que poden oferir-me un plaer efímer. No envejo aquells que fingeixen ser feliços dins aquest joc de conquistes estèrils. Jo ambiciono quedar-me amb tu, protegida i sense por, sabent que al teu costat tot es pot vèncer.

Dir al món que tant apesaradament corre, jutja, nega i fingeix, que tu ets l’alè de la meva ànima, aquell que escolta la cançó del meu cor i me la canta quan em falla la memòria, el meu Déu i pare etern, el meu amic de cada dia.

Com creus que t’estima Déu?

Encara que ets un ésser viu entre tants milions, t’estimo com si fossis el meu únic fill (Salm 33:13-15; Lluc 15:4-6). Vaig planificar el teu naixement abans d’haver creat el món (Efesis 1:4). En aquest moment vaig escriure atentament la teva existència i el propòsit de la teva vida (Salm 139:16). Llavors, quan aquest dia escollit va arribar, et vaig formar en el ventre de la teva mare (Salm 139:13-15). Sé que això és difícil de creure. Encara que insuflo existència a l’univers i el mantinc en ordre perfecte (Salm 33:6-9), estàs contínuament en els meus pensaments (Salm 139:17,1cool. Conec el nombre dels cabells del teu cap (Mateu 10:29-31). Pel meu amor per tu, el meu desig més profund és deslliurar-te de l’esclavatge del pecat que t’està destruint (Hebreus 2:14,15). Vull donar-te pau, esperança, i un futur autèntic (Jeremies 29:11). Però abans de poder fer tot això, has de confiar en mi i triar d’acceptar-me en la teva vida (Salms 84: 11,12). Jo sóc AMOR, el seu origen, la seva font, i la seva definició (1 Joan 4:16). La profunditat del meu caràcter i la base de les meves decisions són la compassió, la justícia i la veritat (Salms 86:15; 89:14). Res et pot separar del meu amor (Romans 8: 37-39). No importa com actuïs, el que hagis fet, o si creus que existeixo: t’he estimat i sempre t’estimaré de manera incondicional (Jeremies 31:3). Justament per això, seguiré donant-te la llibertat de triar-me (Isaïes1:1cool. No vull acaparar-te! Podria continuar explicant-te el meu amor per tu durant hores (Salm 40:5), però ho resumiré dient que altura, profunditat, i amplitud del meu amor és més del que podràs experimentar en tota la teva vida (Isaïes 43:1-4; Efesis 3:18,19).

Déu i Einstein

“Si Déu ha creat el món, la seva preocupació principal no era fer-lo comprensible per a nosaltres”, i altres idees de Einstein sobre Déu.

Es tracta d’una col•lecció de cartes escrites per Albert Einstein entre 1951 i 1954 al seu col•lega, el físic David Bohm, que es subhastarà el proper 20 de juny a la casa Winner’s a Jerusalem, oferint la seva percepció sobre Déu, les idees del polític americà McCarthy i l’Estat d’Israel. En una de les seves cartes Einstein deia: “Els científics creiem que qualsevol cosa que succeeix, incloent els assumptes dels sers humans, es deu a les lleis de la naturalesa. Per tant, un científic no pot inclinar-se a creure que el curs dels esdeveniments pot ser influenciat per la oració, és a dir, per un desig manifestat de forma sobrenatural.
No obstant, hem de concedir que el nostre coneixement actual d’aquestes forces és imperfecte, així que en el fons, la creença en l’existència d’un esperit final i definitiu resideix en un tipus de fe. Aquesta creença es manté àmpliament estesa malgrat el assoliments actuals de la Ciència. Però també, qualsevol persona que estigui seriosament involucrada en la recerca de la Ciència acaba convencent-se de que algun tipus d’esperit es fa manifest en les lleis de l’Univers, un que és enormement superior a l’esperit de l’home. En aquest sentit, la recerca de la Ciència porta a un sentiment religiós d’un tipus especial, que segurament és bastant diferent a la
religiositat d’algú més inexpert”.

L’esglesia és el que som, no el lloc on anem”

DIETRICH BONHOEFFER

“Aquell qui es queda sol amb els seus pecats, està totalment sol. Pot ser que els cristians
(no obstant la adoració col·lectiva, la oració en comú i la comunió uns amb els altres en cada reunió) encara estiguin experimentant soledat. L’accés final a la comunió no té lloc perquè, encara que tinguin comunió uns amb altres com a creients i gent consagrada, no tenen comunió com a pecadors. La comunió piadosa no permet que ningú sigui un pecador, pel que tots han d’amagar el pecat de sí mateixos i dels seus germans. Molts cristians s’horroritzen quan, de cop, es descobreix que hi ha un pecador entre els justos. Llavors romanem sols amb el nostre pecat, vivint en mentida i en hipocresia. El fet és que som pecadors.”

Dietrich Bonhoeffer era un pastor, teòleg, i escriptor polonès que va lluitar activament contra el Nazisme i que va escriure molt sobre com viure una fe autèntica sense religiositat. Va ser executat en un camp de concentració al 1945 per viure una fe cristiana coherent.