La llum

M’aixeco molt aviat, quan encara és fosc. No perquè tingui obligacions imperioses que hagi de complir, o un pla de lectura de la Bíblia i de pregària, simplement perquè no puc dormir més i donar voltes dins del llit no m’ajuda. 

Pujo al meu despatx i començo a llegar tranquil·lament la Bíblia o un llibre que m’ajudi en la meva mida cristiana, inevitablement la oració surt de forma espontània i invasora, sense ordre ni cap planificació; temps per pregar amb l’enteniment i altres per pregar amb l’esperit. Aboco davant del Senyor preguntes, queixes, dubtes, peticions diverses, i he de confessar (avergonyit) que hi han poques accions de gracies al principi d’aquest temps, encara que, poc a poc, es van intensificant. 

Estic assegut al meu balancí, davant de la finestra orientada cap a l’est; tinc el privilegi de poder veure la sortida del sol cada matí o la llum que travessa els núvols en el cas que estigui ennuvolat. 

En la distància es pot veure el campanar de l’església del poble, il·luminat per uns focus estratègicament col·locats que el fan visible des de lluny. Mentre que l’alba va despuntant, es fa menys necessària la llum artificial que el fa visible, fins que arriba el moment que s’apaga de forma automàtica, es pot prescindir d’ella, una llum més potent i diàfana il·lumina i permet de veure més detalls que era impossible veure amb la llum elèctrica: el color del cel amb els seus diferents matisos, la forma de petits núvols que el pinzellaven i d’alguns avions que al fons s’apropen al fons o s’allunyen de l’illa i que en la foscor només eren punts de llum. 

Crec que és l’Esperit qui em porta a reflexionar i a pregar pel que estic entenent. Una vegada més, la Paraula de Déu em parla aprofitant les circumstancies, el lloc i el temps que estic vivint. Confesso el que la mateixa paraula afirma: “Es viva i eficaç i més penetrant que una espasa de dos talls” (Heb 4:12). Sento que penetra a través del cúmul de coses que envolten la meva vida amb capes pesades que fan opaca i borrosa la presencia de Déu.  

Amb els anys i mirant endarrere “sense ira”, me’n adono que gran part de la meva existència ha transcorregut sota llums artificials produïdes per mi mateix o per altres amb esforços purament humans, dels quals els resultats han estat més aviat “foscos, ensopegada, desviació, etc”. El paisatge que tinc al davant m’ajuda a entendre el que la paraula diu des de fa tants segles: “La via dels justos és com l’aurora: cada cop es fa més clara fins que arriba el ple dia” (Proverbis 4:18). 

Ser just no implica cap mèrit que hagi pogut ser generat per naturalesa humana. Som justos davant de Déu és degut a que, per pura gràcia, se’n ha atorgat la fe per confiar en els mèrits de Jesucrist (Déu fet home), i aquests justos aniran tenint més llum a mesura que va transcorregut la seva vida. Un dels efectes d’aquesta llum é sanar apagant les llums que potser amb tant d’esforç y tenacitat he manat encenent o hem intentat mantenir. Solament “En la seva llum veurem la llum” (Salms 36:9). Els detalls, aspectes, formes etc… que abans eren borrosos i ens podien confondre, es veuran clarament perquè Déu és la llum i Jesús és la llum del món.

En aquests moments de la meva reflexió, el sol ja brilla totalment en el cel, tot es veu clarament i la nit ja ha passat. Que tingueu un bon dia!

Xavier Diez, Comunitat Cristiana d’Andorra

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *