M’has mirat quan molts ni tan sols s’havien adonat de la meva existència. Les teves paraules han estat el bàlsam que ha sanat el meu desconsol i ha omplert aquest buit que existia en el meu interior. Has tingut un tracte de favor amb mi, concedint-me la oportunitat d’apropar-me a tu i descobrir-te.

Com puc silenciar el meu agraïment? Vull aturar-me y pensar en tot que m’has regalat, tots aquells gestos amables que han fet de mi una persona afortunada. No vull córrer bojament anhelant coses que poden oferir-me un plaer efímer. No envejo aquells que fingeixen ser feliços dins aquest joc de conquistes estèrils. Jo ambiciono quedar-me amb tu, protegida i sense por, sabent que al teu costat tot es pot vèncer.

Dir al món que tant apesaradament corre, jutja, nega i fingeix, que tu ets l’alè de la meva ànima, aquell que escolta la cançó del meu cor i me la canta quan em falla la memòria, el meu Déu i pare etern, el meu amic de cada dia.